Algun dia els antropòlegs arribaran a la
conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de
la humanitat.
Per lògica acabaran acceptant de que fa milers
i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans,
jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació
arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al
fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra
infantesa.
Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes
illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien
traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil
fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus
aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació
flotant.
A força d’ us i per la pròpia degradació i pas
del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien
l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor
compactació i flotabilitat.
En algun moment, el grup de primats,
arribarien a un lloc adequat per navegar d’aquesta manera, però on no hi àuria
a la vista cap resta de vegetació flotant adequat, llavors se’ls ocorreria
començar a arreplegar rames, brossa i herbes per fer una illa artificial i
creuar aquella massa d’aigua. Ja fabricarien.
Poc a poc perfeccionarien el sistema, arribant
a entreteixir fibres aquàtiques, (boga, canyes, tòtora, joncs, pàpiro...) i
millorant el disseny, llarg i estret per economitzar esforç de propulsió i
maniobrabilitat. Més tard amb l’arribada de les ferramentes ja començarien a
buidar troncs i acoblar fustes.
Es pot arribar a la conclusió de que mil anys
abans de Crist els barquets de perxar ja estaven dotats de marxa avant, marxa
enrere, direcció assistida, frens hidràulics, i tracció lateral.
Una vegada aconseguit el disseny allargat
descobririen de que quant no podien tocar el fondo, friccionat amb la perxa a
l’aigua a banda i banda igual podien avançar, i inventarien lo que ara
denominem piragüisme. Encara hi ha civilitzacions a la vora de basses, rius, o
zones insulars, on l’únic sistema de transport que coneixen son les piragües
fetes per ells mateixos amb els materials que més tenen a ma, fibres, fustes,
pells...
Actualment hi ha una raça anomenada esquimals
que habiten les parts mes fredes del nord d’Europa que utilitzen kayak (traduït
vol dir bot-de-persona) senzilles embarcacions per una sola persona, fetes amb
pells cosides sobre una armadura d’ossos. A sobre d’aquestes lleugeres
embarcacions i valent-se d’arpons son capaços de pescar i caçar de tot el que
hi ha per allà. Afegim una notable curiositat, ningú d’ells sap nedar, tots els
que intenten aprendre’n solen morir congelats al primer intent. El tripulant va
lligat a l’embarcació i en cas de que bolqui es diu que tenen mes de cent
maneres diferents de tornar a quedar en posició correcta, i pràcticament sense
banyar-se gents, van tots folrats de pell.
(dels
irreverents quaderns de la història no escrita de deltapolet)