lunes, 31 de marzo de 2014

PACO DE LA PALOMA

Quant es cultivava l’arròs de manera tradicional, es a dir fent totes les feines a ma, en els moments de plantar i segar es necessitava molta ma d’obra i es pagava be, això provocava que en aquestes èpoques tots els esforços es concentraven en aquella feina concreta. Fins i tot la construcció, l’ofici que donava més feina a la gent del Delta després del cultiu de l’arròs. En aquestes dates  la construcció parava la major part de la seva activitat perquè els paletes i manobres poguessin anar a l’arròs.

Fins i tot els quarters militars de Catalunya i algun de la resta del estat, donaven permisos especials per a que els soldats dels pobles del Delta, poguessin venir a plantar i segar. Amb la mecanització del cultiu de l’arròs, tot això se’n va anar a fer punyetes, i el delta va passar de ser un lloc amb molta feina i recursos, a patir una enorme precarietat laboral que va obligar a la major part de la gent jove a emigrar.

Suiza, en aquella època era un bon lloc per treballar, i un dels primer en arribar va ser Paco de la Paloma, ell al Delta alternava les feines de l’arròs amb el treball a la construcció, la seva família ja venien d’aquest ram. Amb el seu caràcter agradable i extravertit, els seus coneixements del ram de la construcció, i la seva capacitat de treball, no li va ser gens complicat situar-se be, i adquirir un notori prestigi en els ambients en els que es movia.

Darrera i alguns seguint en part el seu exemple, un bon nombre de persones i famílies del Delta va anar a treballar a Suiza, i bé perquè el coneixien, o per les referències que de ell tenien, molts en arribar allà feien cap a casa seva. Allí trobaven un allotjament d’emergència fins localitzar un lloc adequat per viure, i informació i recomanacions per als primer contactes en busca de la feina mes adequada. Ara ens tornaria a fer falta un Paco a Suiza.

Encara que era assidu en venir a totes les festes i aprofitar totes les ocasions per venir al poble, la nostàlgia va poder amb ell i va retornar. En aquest retorn varem coincidir,  ell retornava de la seva aventura a Suiza, jo de la meva futbolística, i aquells contactes esporàdics que teníem “els emigrats” a les festes majors del poble, quant veníem del nostre “exili”, al retornar es van convertir en un contacte més permanent.

Mútuament ens vam donar suport en estrambòtiques iniciatives, com la de fundar un equip de futbol amb l’únic objectiu de fer exercici i xalar, sense importar els resultats, el nom “Associació esportiva got de vi i endavant”, una regla, sempre que es perdia obligats a anar aquella nit tots junts a sopar. Allò va comportar que desprès de jugar algunes temporades a una lliga d’equips veterans de l’àrea de Tarragona – Reus, es formés una lliga de les Terres de l’Ebre de categoria veterans. O la d’organitzar una plantada tradicional d’arròs i una de la sega, amb l’únic objectiu de fer una paella i passar un dia de festa recordant temps passats, i que s’han convertit en una de les principals festes locals.

Ara a tornat a arrancar davant, poc a poc tots també anirem cap allà, en arribar ens donarà les primeres instruccions i ens orientarà, i probablement ja ens tindrà organitzats equips de futbol on no importi el guanyar o perdre, i més iniciatives per a divertir-nos i passar-ho bé sense molestar a ningú.


Asta prompte.



No hay comentarios:

Publicar un comentario